El cas de l’edifici de la Ronda de Ferran Puig de Girona que evidencia el fracàs de la disciplina urbanística
Els darrers mesos, diversos articles del Diari de Girona han anat descrivint amb detall una situació que, lluny de ser anecdòtica, reflecteix una problemàtica estructural en molts municipis: edificis abandonats, ocupació prolongada, degradació física i un conflicte creixent amb els veïns.
El cas del bloc situat a la ronda Ferran Puig de Girona és especialment il·lustratiu. Es tracta d’un immoble amb previsió urbanística d’enderroc, que feia anys que estava buit i que, des de l’estiu de 2024, ha estat ocupat de manera continuada. Des de llavors, s’han succeït desallotjaments parcials, intervencions policials, problemes de salubritat greus —com la presència reiterada d’aigües fecals— i nombroses queixes veïnals.
Tanmateix, més enllà del relat mediàtic centrat en l’ocupació, aquest cas planteja una qüestió jurídica molt més profunda: què passa quan les eines del dret urbanístic i administratiu existeixen, però no s’utilitzen de manera efectiva?
Una situació que no és només d’ocupació, sinó de gestió urbanística
El primer error d’anàlisi és considerar que estem davant d’un problema exclusivament d’ordre públic o convivència. En realitat, ens trobem davant d’una concatenació de disfuncions jurídiques que afecten diversos àmbits: el deure de conservació de la propietat, la disciplina urbanística, la salubritat pública i, fins i tot, la responsabilitat de l’Administració.
L’edifici presenta deficiències evidents i un deteriorament progressiu, agreujat per la manca d’actuació de la propietat. En aquests casos, el dret urbanístic preveu instruments molt clars, començant per les ordres d’execució. L’Ajuntament pot —i ha de— requerir al propietari que adopti les mesures necessàries per garantir la seguretat, la salubritat i el manteniment de l’immoble.
Ara bé, el problema no és tant que aquestes ordres existeixin, sinó que sovint es queden en una mera formalitat administrativa. Quan la propietat incompleix, com sembla succeir en aquest cas, l’ordenament jurídic no es limita a constatar aquest incompliment: obliga l’Administració a actuar.
L’execució subsidiària: una eina clau infrautilitzada
En situacions com la descrita, l’Ajuntament disposa d’una potestat especialment rellevant: l’execució subsidiària. Això significa que, davant la inacció del propietari, pot intervenir directament per executar les actuacions necessàries —neteja, sanejament, tancament o fins i tot mesures de seguretat— i, posteriorment, repercutir-ne el cost.
La informació publicada evidencia que les actuacions municipals han estat puntuals i reactives, però no estructurals. Aquesta manca d’intervenció efectiva és el que permet que el problema es perpetuï en el temps i es traslladi, de facto, als veïns, que són qui acaben suportant les conseqüències.
Convivència i salubritat: no és només un problema social
Les molèsties descrites —sorolls, amenaces, connexions irregulars, filtracions d’aigües fecals— no són només qüestions de convivència. Jurídicament, poden constituir infraccions en matèria de salubritat, seguretat i ús indegut d’instal·lacions.
Els ajuntaments disposen d’ordenances de convivència i de potestats de policia administrativa suficients per intervenir en aquests casos. Tanmateix, quan aquestes mesures no s’apliquen de manera coordinada i continuada, el resultat és una cronificació del conflicte.
La gran absència: la possible declaració de ruïna
Un dels aspectes més rellevants del cas és que el propi planejament urbanístic preveu l’enderroc de l’edifici. A més, es descriu un estat de deteriorament progressiu.
Això obre la porta a una figura jurídica fonamental: la declaració de ruïna.
Aquest procediment permet, si es donen els requisits tècnics, adoptar mesures molt més contundents, com el desallotjament complet de l’immoble i la imposició de l’enderroc. En cas d’incompliment, l’Administració pot executar-lo subsidiàriament.
El fet que aquesta via no aparegui com a activada en la gestió del cas és especialment significatiu, perquè implica que no s’està abordant l’arrel del problema, sinó només els seus efectes.
Quan la inacció administrativa pot generar responsabilitat
El punt més delicat, des d’una perspectiva jurídica, és el dels veïns afectats.
Les molèsties que pateixen —olors insuportables, danys potencials en immobles, pèrdua de qualitat de vida— no són menors. En determinades circumstàncies, poden donar lloc a una reclamació de responsabilitat patrimonial contra l’Administració si es pot acreditar que el dany deriva d’un funcionament anormal del servei públic.
Aquest règim, àmpliament consolidat en el nostre ordenament , exigeix la concurrència d’un dany efectiu, una relació de causalitat i l’absència del deure jurídic de suportar-lo. En casos com aquest, la línia entre una situació complexa i una eventual responsabilitat administrativa pot ser més fina del que sembla.
Una reflexió final: el problema no és la manca d’eines, sinó la seva aplicació
El cas de la ronda Ferran Puig no és excepcional. El que el fa especialment interessant és que posa de manifest una disfunció recurrent: l’existència d’un marc jurídic complet, però una aplicació insuficient o fragmentada.
El dret urbanístic i administratiu ofereixen instruments clars per actuar davant d’edificis degradats, situacions d’insalubritat i incompliments de la propietat. Quan aquests instruments no s’utilitzen amb la intensitat necessària, el conflicte no desapareix, sinó que es desplaça cap als veïns i es cronifica.
En definitiva, no estem només davant d’un problema d’ocupació, sinó davant d’un exemple de com la inacció o la intervenció insuficient poden convertir una situació gestionable en un conflicte estructural.
I si et trobes en una situació similar?
Casos com aquest no són aïllats. Si ets propietari, formes part d’una comunitat de veïns o tens un immoble afectat per una situació similar, és important analitzar amb detall quines obligacions té l’Administració i quines accions es poden exigir.
Perquè, sovint, la clau no és només què està passant, sinó què jurídicament hauria d’estar passant i no està passant.