Aquest cas d’èxit del despatx té el seu origen en un conflicte llarg i especialment lesiu per als interessos d’un propietari, que veia com un pas situat íntegrament dins de la seva finca era progressivament tractat com si fos un camí públic, amb la conseqüent pèrdua de control sobre l’ús, la seguretat i la tranquil·litat de la propietat. El pas, originàriament intern i vinculat exclusivament a l’explotació agrícola històrica de la finca, havia acabat essent utilitzat de manera intensiva per tercers, amb trànsit de vehicles, cavalls i fins i tot camions, amb el suport explícit de l’Ajuntament, que arribà a denegar la instal·lació d’una porta de control d’accés al·legant dubtes sobre la titularitat del terreny.
Des del despatx es va assumir la defensa amb un objectiu clar: restablir plenament el dret de propietat del client i posar fi a una situació de pertorbació continuada que, sota una aparença de normalitat administrativa, estava buidant de contingut el domini privat. L’estratègia jurídica es va articular mitjançant l’exercici conjunt d’una acció declarativa de domini i d’una acció negatòria de servitud, amb una fonamentació probatòria sòlida i meticulosa. Es va acreditar l’historial registral ininterromput de la finca des de finals del segle XIX, sempre lliure de servituds i sense cap referència a camins públics que la travessessin; es van aportar informes pericials arquitectònics i topogràfics que demostraven el caràcter intrafinca del pas; es van incorporar fotografies històriques i aèries que evidenciaven l’evolució del traçat; i es van contrastar les dades cadastrals i cartogràfiques amb la realitat física i jurídica de la propietat.
Malgrat tot això, la sentència de primera instància va desestimar la demanda, donant prevalença al fet que el pas aparegués reflectit en cartografia antiga i com a parcel·la diferenciada al Cadastre, encara que no estigués inventariat com a bé demanial ni afecte a cap servei públic. Davant d’aquesta resolució, el despatx va interposar recurs d’apel·lació, centrant la defensa en una idea essencial: ni el Cadastre ni l’ús prolongat poden substituir el Registre de la Propietat ni crear, per si sols, un dret de domini públic o una servitud inexistent.
L’Audiència Provincial de Barcelona va acollir íntegrament aquesta tesi i va revocar la sentència d’instància. El tribunal va afirmar amb claredat que el Registre de la Propietat és l’instrument legal que publica el domini i els drets reals, i que la seva prevalença sobre el Cadastre és indiscutible. Va rebutjar expressament la simplificació segons la qual tot allò que no s’acredita privat és necessàriament públic, i va recordar que correspon a qui afirma la titularitat demanial acreditar-la degudament. Igualment, va descartar l’existència de qualsevol servitud de pas, atès que no s’havia provat ni títol, ni usucapió, ni la inexistència d’accessos alternatius. Les proves pericials van ser valorades de manera coherent i conjunta, confirmant que el pas no tenia funció de connexió viària ni de camí veïnal, sinó que era un element propi de la finca, creat per les necessitats de l’activitat agrícola originària.
El resultat final va ser plenament satisfactori per al client: es va declarar que el pas és de propietat privada, que la finca no està afectada per cap servitud de pas ni travessada per cap camí públic, comunal o serventia, i es va condemnar els demandats a estar i passar per aquestes declaracions, amb imposició de les costes de la primera instància. Aquest cas exemplifica l’enfocament del despatx en la defensa rigorosa del dret de propietat, especialment en contextos on la frontera entre allò públic i allò privat es difumina per inèrcies administratives, usos tolerats o qualificacions cadastrals imprecises. La resolució obtinguda no només restitueix el domini del client, sinó que reafirma un principi bàsic: la propietat privada no es perd per confusió ni per desgast, sinó que es protegeix amb prova, criteri jurídic i una estratègia processal adequada.