Són diverses les veus que s’alcen preguntant-se si la pandèmia de l’COVID s’hauria pogut preveure. També si l’Estat està gestionant correctament els recursos i prenent les decisions necessàries a fi de controlar els efectes d’aquesta epidèmia amb el menys cost possible.
En el nostre ordenament jurídic, les administracions responen sempre pels danys i perjudicis provocats pel seu funcionament tant si aquest és normal com si és anormal, llevat que una llei digui que és el ciutadà el que ha de suportar aquests danys. I clar està, sempre que no hi intervingui una causa de força major, el quid de la qüestió.
La Sentència de Tribunal Suprem de 11 de juliol de 1995 (rec. 303/1993), va dir que la força major «se define por dos notas fundamentales cuales son el ser una causa extraña exterior al objeto dañoso y a sus propios riesgos, imprevisible en su producción y absolutamente irresistible o inevitable aun en el supuesto de que hubiera podido ser prevista»..
Al meu entendre, des d’aquest punt t o de vista, hem de distingir dues etapes de la pandèmia: la d’abans de la declaració de Decret de l’ Estat d’Alarma el 14 de març de 2020 , i el període després de declarat aquest estat excepcional.
Abans de la declaració de l’Estat d’Alarma, la fonamentació d’una reclamació per responsabilitat patrimonial per danys i perjudicis davant de Govern o administracions competents haurà de contemplar necessàriament la qüestió de si aquesta pandèmia era o no previsible
Aquest factor, el de la imprevisibilitat , és el que pot actuar com a excepció de la norma general de responsabilitat patrimonial de l’Administració .
En aquest sentit, l’OMS va advertir a l’Estat espanyol per fer apilament de material sanitari abans d’arribar la pandèmia al país sense que el Gobierno veiés la necessitat de fer compres extraordinàries i igualment, la UE en el mateix sentit va concloure el 13 de febrer que hauria de vigilar el risc de proveïment de medicaments i equips importats de la Xina. Cap d’aquests “preavisos” es va tenir en compte.
Entenc igualment que, en un món globalitzat, no pot excusar-se desconeixement o imprevisibilitat de l’COVID quan des de feia setmanes les notícies eren molt clares des de la Xina.
La segona fase a l’hora d’analitzar una possible existència de responsabilitat patrimonial abasta un nombre d’Administracions i un ventall d’actuacions molt més ampli , ja que és l’etapa de la gestió de la crisi de l’COVID sota el Decret de l’Estat d’Alarma.
L’article 4.2 de la Ley Orgánica 4/1981, de 1 de junio, de los estados de alarma, excepción y sitio, estableix: “Quienes como consecuencia de la aplicación de los actos y disposiciones adoptadas durante la vigencia de estos estados sufran, de forma directa, o en su persona, derechos o bienes, daños o perjuicios por actos que no les sean imputables, tendrán derecho a ser indemnizados de acuerdo con lo dispuesto en las leyes.”
En conseqüència, sota l’estat d’alarma, podran reclamar-se tots aquells danys tant personals com materials que s’hagin patit directament a causa del funcionament de l’Administració (sanitària, policial, economia, etc.) en la seva actuació o en la presa de decisions a través de Decrets, Ordres i altres disposicions.
Aquí entrarien els danys causats en l’àmbit de l’assistència mèdica en Hospitals ( praxi mèdica, aplicació de ventiladors , material de protecció per al personal sanitari, etc.), la gestió en les residències de gent gran, el tancament d’activitats, la limitació de la circulació de persones i mercaderies en tot el territori espanyol , etc.
Sens dubte , moltes d’aquestes reclamacions acabaran en els Tribunals, els quals disposen d’ una normativa prou àmplia per dictar sentències adaptades a aquesta nova situació que donin resposta satisfactòria a les demandes plantejades tant pels ciutadans com per a les entitats i a les mateixes administracions.