Quan l’Administració imputa als propietaris una obligació que no els correspon i aquests decideixen defensar la seva posició amb criteri tècnic i rigor jurídic, el resultat pot revertir completament el plantejament inicial del conflicte, fins al punt que sigui la pròpia Administració qui acabi reconeixent la seva responsabilitat. Aquest és el punt de partida d’un cas recent en què uns propietaris van veure com el seu habitatge, construït amb llicència i dins d’un àmbit urbanísticament regularitzat, patia danys greus derivats d’esllavissaments de terres produïts en un talús adjacent vinculat a un torrent de titularitat pública. La situació es va manifestar amb esquerdes, desplaçaments de terres i afectacions estructurals que comprometien no només el valor de l’immoble sinó també la seva seguretat.
Davant d’aquests fets, l’Ajuntament va adoptar inicialment una posició que és més habitual del que podria semblar: atribuir l’origen del problema a les pròpies finques privades i traslladar als propietaris l’obligació d’executar les obres necessàries per estabilitzar el terreny, mitjançant les corresponents ordres d’execució. Aquesta resposta administrativa parteix sovint d’una lectura simplificada de les obligacions de conservació dels propietaris, però obvia un element essencial del sistema: quan el dany té el seu origen en un bé o infraestructura de titularitat pública, la responsabilitat no pot ser desplaçada artificiosament cap al particular.
La reacció jurídica davant aquesta situació es va fonamentar en dos eixos complementaris. D’una banda, la impugnació de les ordres d’execució per manca de pressupòsit material, en tant que no existia cap deure de conservació incomplert imputable als propietaris. De l’altra, la formulació d’una acció de responsabilitat patrimonial de l’Administració per funcionament anormal del servei públic, basada en la manca de manteniment i estabilització del talús públic que havia originat els despreniments.
El desenvolupament del cas va posar de manifest la importància decisiva de la prova pericial en aquest tipus de litigis. Els informes tècnics aportats van permetre acreditar amb precisió l’origen dels moviments de terres i establir el nexe causal entre el mal estat del talús públic i els danys soferts pels habitatges. Aquest element probatori va ser determinant, fins al punt que el propi informe pericial encarregat per l’Ajuntament va acabar coincidint amb aquesta diagnosi.
A partir d’aquest moment, la posició de l’Administració va evolucionar de manera significativa. Davant l’evidència tècnica i la solidesa de la fonamentació jurídica, es va obrir una via de resolució extrajudicial del conflicte que va permetre evitar la prolongació del procediment contenciós-administratiu. El resultat va ser la formalització d’un conveni en què l’Ajuntament no només deixava sense efecte la seva posició inicial, sinó que reconeixia expressament la seva responsabilitat pels danys causats.
Aquest reconeixement es va traduir en l’assumpció de diverses obligacions concretes: la intervenció sobre el talús per garantir-ne l’estabilitat, la reparació integral dels danys ocasionats a les finques privades i la restitució dels immobles al seu estat anterior. Des d’un punt de vista jurídic, el cas il·lustra de manera especialment clara el funcionament del règim de responsabilitat patrimonial de l’Administració, així com la importància de delimitar correctament les esferes de responsabilitat entre l’àmbit públic i el privat.
La resolució del conflicte mitjançant conveni no només va permetre una solució més àgil i efectiva per als propietaris, sinó que també evidencia una realitat rellevant en la pràctica jurídica: quan la prova és sòlida i l’estratègia jurídica és coherent, fins i tot plantejaments inicials desfavorables poden reconduir-se fins a obtenir un reconeixement íntegre dels drets del particular. Aquest tipus de casos posen de manifest que la defensa del dret de propietat en l’àmbit urbanístic i administratiu requereix una combinació precisa de coneixement tècnic, capacitat probatòria i estratègia processal.